No sou herois

Avui he entès sa sort que tenc d'haver nascut i de viure en aquesta terra. A quants llocs del món un home (o una dona) és capaç de passejar tranquil pes carrer? Sempre hi ha riscos però jo he anat des de sa Plaça de Francesc Macià fins a nes pis llegint El País sense haver de mirar en cap moment al front. Això es deu perquè, primer de tot, em conec tots es semàfors fins a casa però també perquè no tenc cap por que algú m'ataqui o m'atraqui, o que em caigui un bomba damunt. Pensau-hi. Si voleu, clar. I dò durant es camí m'ha donat temps de llegir una entrevista a nes líder d'Extremoduro, Robe Iniesta. Com sabeu no sóc un seguidor d'aquest grup de rock però m'agrada conèixer què pensa sa gent d'alguns temes. Destacaria quan li pregunten per ses drogues i ell contesta que sempre ha viscut com li ha donat la gana. Assegura que mig país pren cocaïna, però que ho fa d'amagat. Robe diu: "Lo que pasa es que vivimos en un país muy moña en el que hay tantas cosas que no se pueden hacer ni decir que parece que si no ocultas las cosas eres un demonio". No, si és tota una valentia foter-se de tot. Cadascú és lliure de fer lo que vulgui però no sou herois. Feis llàstima.

Foc a s'olla bruts!!!!!